Records d’un viatge inesperat

Això va passar fa moltes primaveres. Érem un grup de discapacitats físics, reivindicatius, lluitàvem per un mon millor, sense barreres arquitectòniques, aquesta era i és, la nostre lluita diària…

El nostre responsable era també un ésser fora de sèrie, alegre, comprensiu, generós, entregat totalment a la nostre associació, en Josep Ramós.  Per demostrar-nos que érem uns més de la societat i que igual que tots, teníem el dret de gaudir, va organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països   (ens van dir que estàvem caòtics).

Varem sortir de matinada, cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. El nostres cors saltaven alegres. Per ser sincers, teníem una mica de por.  Mai havíem sortit del nostre país!

FRANÇA. Ens ubicarem dos dies en un càmping. La Torre Eiffel,  quina meravella! Des del mirador, una vista extraordinària, les persones semblaven formigues  i els edificis com joguines. Era com un somni. Ens  van explicar que es va inaugurar amb motiu del centenari de la Revolució Francesa. El museu de Louvre, el més important, amb col·leccions de varies civilitzacions i el de historia. Platges que destacaven per la seva tranquil·litat i serenor, d’un blau atzur amb ses ones suaus. Deixarem moltes coses més, doncs teníem la ruta feta i el temps no ens donava per més.

ALEMANYA. El que més em va impactar va ser la Selva Negra, regió del sud-oest, amb un bosc de més de 6.000 quilòmetres.  Explicaren que varen ser els romans que li van posar aquest nom, per la seva densitat i els seu foscos camins. Un dels seus encants és que no hi ha grans nuclis urbans. De bon matí, varem tenir una sorpresa, una dona ens va venir a veure, amb una plata plena de galetes, xocolata, llet i cafè i un grandiós ram de flors de tots colors. No enteníem el que ens deia, li vam agrair amb signes, ens va fer un petó amb un somrís de satisfacció.  Varem anar el poble de Triberg, és famós per les meravelloses cascades que impressionen,  l’estrident  rugit de l’aigua que furiosa es precipita muntanya avall, llençant resplendents esparpells lluents il·luminats pels sol. No es pot expressar el que un sent, admirant tan bell espectacle que ens brinda la gran Naturalesa…

BERLÍN. Per la ciutat fluïen rius, és immensament poblada i trista, aquesta va ser la meva visió. Visitarem el mur, per la carretera uns soldats sobre unes torres  amb metralletes, –el mur no estava enderrocat — apuntaven a tot aquell que circulava per la carretera. Dintre meu va nàixer una mena d’angoixa, una rebel·lia molt desagradable, vaig reviure les guerres, els sofriments dels éssers innocents, les morts sense sentit. Explicaren que el van fer el 1961 per separar les dos parts de la ciutat i acabar amb la immigració del alemanys de l’Est a l’Oest. Va ser un símbol de la Guerra Freda i la partició de Alemanya… (El mur va ser enderrocat el 9 del 11 del 1989 )

SUÏSSA. Visitarem infinitat de pobles, las cases totes tenien flors, els portals, nets com una patena. El que vaig trobar mes idíl·lic va ser Hallstatt, ubicat davant d’un llac de conte, rodejat de gegantines muntanyes. Al 1997, fou nomenat Patrimoni de la Humanitat.

A la tornada estàvem esgotats de tan plantar tendes de campanya per dormir i decidirem fer-ho en una pensió. La nostra economia estava a les últimes  i varem decidir dormir a una que tenia mol mala pinta, més el l’esgotament podia més que nosaltres. Recordo que a mitja nit ens varem despertar. Alguna cosa passava!  Tot ens picava!  Varem encendre les llum i veiérem amb estupor, que una immensitat de puces  saltaven d’un lloc a l’altre. Tots ens posarem a riure. Aixequem-nos! varem cridar al mateix temps. Fugirem corrent com llebres perseguides  per gossos…

Arribarem a les nostres llars, esgotats però feliços. Quanh o recordo amb sembla un somni!   VA SER REALITAT!

Gracies a un ésser intrèpid, una persona generosa i plena d’amor.  Fa anys, va volar al Mes Enllà… Una greu malaltia repleta de sofriment, que per mi va ser una gran INJUSTICIA…  Més no podem jutjar.