Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
L’any 62 jo era jove i vivia a Barcelona amb els pares en un pis del Paral·lel –aleshores se’n deia Marqués del Duero-, gairebé davant de l’antic teatre Talia, que ja no existeix.
Els pares tenien una botiga de roba al carrer Sant Pau, al barri del Raval, i la vigília de Nadal hi tenien molta feina. Com que en aquella època el sou no es cobrava a través de caixes o bancs, la vigília de Nadal molta gent, quan plegava de la feina, es presentava a la botiga amb el sobre de la paga extra a la mà –se’n deia l’aguinaldo- per proveir-se de roba per l’hivern. Aquell dia es tancava la botiga molt tard –cap a les onze- i jo m’hi quedava per ajudar. Acabàvem tots cansats i per això a casa no hi havia tradició de fer cap sopar especial de “noche buena” ni d’anar a la “missa del gall”. Recordo el fred que feia aquella nit quan tancàvem la botiga i anàvem cap a casa.
La meva habitació donava al Paral·lel que en aquella època era molt sorollós. A Barcelona encara no hi havia el Cinturó de Ronda, i el Paral·lel era una via principal d’entrada, sobretot de camions que anaven i venien del Port. També hi passaven molts tramvies que, a més a més del seu propi soroll i de la campaneta que tocaven, quan frenaven feien una mena de grinyol molt fort degut al lliscament de les rodes sobre les vies. I la parada era precisament davant de casa. La meva finestra no tenia vidre doble –aleshores això no s’estilava- i el soroll del carrer arribava íntegre a la meva oïda. Però ja m’hi havia acostumat i, cansat com estava, aquella nit del 24 de desembre del 62 em vaig adormir de seguida.
A mitja nit –cap a les dues o les tres- em va despertar una sensació estranyíssima: hi havia un silenci absolut, no es sentia res. Em vaig sobresaltar pensant que m’havia tornat sord, però, en mig del silenci, vaig percebre el finíssim tic-tac del despertador que tenia sobre la tauleta. Vaig obrir la persiana i vaig quedar bocabadat. La llum dels fanals il·luminava la forta nevada que estava caient. El Paral·lel estava tot blanc i completament desert. No hi passaven ni camions ni tramvies ni persones. Era com el silenciós carrer d’una ciutat morta.
Aquell espectacle em va fer molta il·lusió. A Barcelona no hi sol nevar mai i a casa –cosa normal en aquella època- no teníem cotxe per anar a la muntanya a tocar neu. Tampoc m’havia unit mai a la colla d’aficionats que, llevant-se molt d’hora, anaven en tren a esquiar a les úniques pistes d’aleshores: La Molina i Núria. Segurament la meva il·lusió per la neu venia dels records de la infància. De les nevades viscudes als 5 i 6 anys quan, cap al final de la Guerra Civil i el primer any de la postguerra, vivia amb la meva àvia en un poblet de l’Alta Anoia. Les il·lusions de la infància resten en el subconscient.
L’endemà va ser un Nadal molt alegre, un “Nadal blanc” com en les cançons. Va estar nevant tot el dia i durant el clàssic llarg dinar podíem anar contemplant el silenciós ball dels flocs dipositant-se sobre les baranes del balcó i la terrassa, Un espectacle sedant que no cansa.
Cap a mitja tarda es sentien veus al Paral·lel. Vam mirar per la finestra i semblava una al·lucinació: eren tres o quatre nans, nans de veritat com els de la Blancaneus, que cridaven i es tiraven boles. De seguida ho vam entendre, deurien ser d’un circ que hi havia allà a prop, a la plaça d’Espanya, que amb la nevada no haurien pogut fer funció.
L’endemà, el dia de Sant Esteve, va sortir el sol i tota la ciutat era d’un blanc enlluernador. No circulaven vehicles i la gent sortia al carrer passejant sobre mig metre de neu. Els pocs cotxes aparcats al carrer –els típics “sis cents” d’aquella època- estaven mig colgats de neu. Alguns veïns amb pales feien caminets estrets arran de les cases per poder-hi passar les persones. Una botiga de fotògraf havia obert i tenia una cua de gent que volien comprar rotllos de pel·lícula. Seguint la Ronda vaig arribar fins a la plaça de Catalunya. Pel camí vaig veure gent esquiant al carrer Muntaner i batalles de boles de neu a molts llocs. La gent estava alegre, allò era una festa. A les cases encara hi havia provisions de Nadal i no semblava cap problema que la ciutat estigués totalment col·lapsada.
A la tarda la ràdio, de forma molt prudent i censurada, va començar a donar a entendre que sí que n’hi havia de problemes. Totes les carreteres que duien a Barcelona estaven bloquejades amb camions mig colgats per la neu. Estaven també interromputs tots els serveis ferroviaris i l’aeroport.
Un altre problema era que Barcelona no tenia màquines llevaneus i van haver d’encarregar-les a Andorra. La ràdio va explicar que ja estaven venint. No van arribar fins l’endemà dia 27. El que no van explicar és que qui les va baixar va ser un exiliat de la Guerra Civil, l’Andreu Claret, un dels fundadors d’ERC, que aleshores vivia a Andorra on havia muntat una empresa de màquines llevaneu. L’alcalde Porcioles hagué de fer una trucada a Franco per tal que el deixessin entrar amb les seves màquines sense detenir-lo.
També s’insinuaven altres “petits problemes”: difunts que no podien arribar al cementiri sinó era a pes de braços o amb un tractor, malalts urgents que no podien ser atesos, intervencions dels bombers a peu per ajudar en aquests i altres cassos… Les crides oficials publicades a la premsa el dia 27 perquè treballadors dels serveis públics acudissin a treure neu donen idea del caos d’aquells dies.
Però qui es va cobrir de glòria va ser el qui va donar per la ràdio la consigna de que els ciutadans traguessin la neu dels terrats superiors dels edificis, ja que el seu pes podia provocar enfonsaments. És fàcil dir que es tregui la neu, però on es posa? El resultat va ser que la tarda del dia de Sant Esteve i l’endemà milers de barcelonins es van mobilitzar omplint cubells de neu als terrats i abocant-los daltabaix al carrer. El risc pels vianants no era molt gran perquè la gent passava per caminets a ran de la paret. L’impacte de les descàrregues de neu el solien rebre els cotxes mig colgats que hi havia el carrer. Molts van quedar amb el sostre i capó abonyegats. I en els carrers estrets, com els del barri del Raval, es van formar muntanyes de neu al mig del carrer, que quan es van glaçar semblaven icebergs.
El dia 28 s’aconseguí obrir al trànsit els principals carrers de la ciutat però els carrers estrets continuaven bloquejats. Passaven els dies sense que l’administració intentés solucionar-ho. Els botiguers i alguns veïns havien tret la neu de les voreres afegint-la a la muntanya del mig del carrer, però s’acostava el dia de Reis, la setmana de més venda, i els cotxes no podien passar per aprovisionar les botigues i bars.
Davant del problema els botiguers del carrer Sant Pau, on els meus pares tenien la botiga, es van reunir en assemblea acordant una solució: intentarien obrir les tapes de ferro de les clavegueres del carrer i per anar-hi entaforant la neu. Aquella mateixa tarda un nombrós grup de persones amb pales ens hi vam posar a fer-ho. L’operació no era fàcil perquè la boca de la claveguera aviat s’embossava, però per sort l’aigua que passava per sota anava fonent la neu. Un botiguer es va posar a sobre per empènyer la neu amb els peus. Va provocar un enfonsament sobtat i si no l’agafem a temps desapareix ell i neu per la claveguera.
Aquells gairebé quinze dies de trepitjar neu bruta pels carrers de Barcelona em van esborrar força la il·lusió per la neu que tenia des de la infància.
