Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Són les onze; sona la música que marca la fi de la classe… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. “Oh, me la pots encetar, que a mi no em va bé?”, “A mi tampoc”… Baixem l’escala fins al pati. Toca repartir els jocs. Gran batibull: ”Jo la corda”, “Jo una pala i una galleda”, “Jo una pilota”, “Que no hi ha més cordes?”, “S’han acabat!”… “Montse, aquests no em deixen jugar a bàsquet!” “Per què no el voleu?” “Perquè no en sap i sempre vol la pilota. No la passa”; “Ara ens ha fet la paraulota del dit!”… “Per què vas amb els pantalons abaixats?” “És que he caigut i m’he pelat el genoll”, “Anem, que t’ho curaré”. “La mà també em fa mal i la tinc vermella”; “Renta-te-la al lavabo”. “Mohamed, baixa de la tanca!”, “Mohamed, el rocòdrom no és per enfilar-se a la tanca… Baixa i juga a una altra cosa”. L’Olga em tiba l’anorac i m’ensenya una petita carmanyola de plàstic: “Mira, m’ho he acabat tot!”. “Molt bé, aviat et faràs gran com aquestes altres nenes”. Ja ha passat la mitja hora. Torna a sonar la música pels altaveus del pati. Hi ha cua per tornar els jocs a la caixa. Alguns han recollit les pales i galledes oblidades. “Per què ho deixeu al sorral? Ho heu de portar aquí”; “Feu la fila bé, o no pujarem”. “Jo sóc el primer i aquest s’ha colat!”, ”Va, res d’empentes!”. Tornem a les classes.
