Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Jo tenia vuit anys quan va esclatar una guerra fratricida, que no hauria d’haver existit mai, com totes és clar, però aquella era la nostra i la patíem de més a prop.
A la meva edat no entenia gaire bé què estava passant, però el que si tenia ben clar, és que no podia menjar sempre que tenia gana.
Quan una cosa escasseja, sempre existeixen els oportunistes que s’aprofiten de la ocasió. Així doncs, els que per la seva ‘professió’, disposaven de més quantitat d’allò que mancava, fins a cert punt i segons com es miri, era lògic que ho valoressin més i en traguessin el màxim de profit possible, encara que fos en detriment dels altres.
Tothom era més o menys estraperlista: els uns passius, per necessitat; els altres actius, per guanyar diner fàcil i ràpid. Als primers ens servia per poder menjar una mica més. Als segons, els diners que, per dir-ho d’alguna manera, van guanyar, si eren dintre de la mateixa guerra i no es van afanyar a reinvertir-los en béns tangibles com podrien ser terrenys, immobles, etc., posem per cas, la veritat és que no varen servir de gaire, ja que a l’entrada de les tropes franquistes, tot diner republicà va ser anul·lat. (…)
L’aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa, motiu pel qual era el que es prestava més la venda il·legal i a preus abusius. Com que els pocs automòbils que hi havia a Cassà varen ser confiscats pel govern republicà, aixi com també les motos i els aparells radioreceptors, de dies, només podies sentir el timbre d’alguna bicicleta escadussera, o el xerricar, per manca d’oli, de la cadena fregant amb el plat o el pinyó; de nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula o d’una cadira, que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis. (…) El producte obtingut era farina integral -d’aquella que no engreixava- o farro, segons la primeria matèria de què es disposava. Això si, cada dia, un cop acabada la feina, aquell molinet havia de desaparèixer de possibles mirades indiscretes.
(…) Una vegada, ma mare, va arribar amb un pa com una roda de carro que en dèiem nosaltres: devia ser d’un carro petit, és clar ; ros de fora, blanc de dintre, una mica amassat, fet a pagès i d’amagat, ens va fer una il·lusió indescriptible, perquè el poc pa que vèiem, era de tots colors, menys blanc. (…)
