Què vol dir ser català

Fa poc un grup d’exalumnes del primer institut on jo vaig donar classe, un institut de L’Hospitalet de Llobregat, em van convidar a celebrar amb ells el cinquantenari del seu pas per l’institut. Va ser una festa molt simpàtica i em van sorprendre. Jo els recordava nens i me’ls vaig trobar ben canviats, molts d’ells ja eren avis. Però el que em va sorprendre més va ser que aquells nens que recordava, fills la majoria de la gran immigració espanyola dels anys 40 i 50, ara parlessin tots en català i que l’ambient de la festa, els recordatoris, els discursos i les converses fossin d’una absoluta catalanitat.

Els vaig trobar catalans com jo mateix i  això m’ha fet pensar què vol dir ser català.

El president Macià començava sempre els seus discursos dient: Catalans! I en alguns cartells de propaganda electoral solament hi figurava el seu rostre i la paraula: Catalans!. En canvi quan el 1977 va tornar el president Terradellas, començà el seu primer discurs des del balcó de la Generalitat dient a la multitud que l’escoltava: Ciutadans de Catalunya!  Crec que el canvi va ser pensat i encertat. Catalans i ciutadans de Catalunya no són sinònims. Potser en temps de Macià ho semblaven perquè la immensa majoria de ciutadans de Catalunya eren catalans però ara no és el mateix.

La frase tan repetida per Pujol: “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya” era un bon desig però no una realitat. El cònsol del EEUU no és català tot i que viu i treballa a Catalunya. I la majoria de catalans exiliats a Mèxic per la Guerra Civil van ser durant molt temps ciutadans d’aquell país però continuaven sentint-se catalans, reunint-se en els “casals catalans” i editant revistes en català. Imagino que deu passar el mateix a molts espanyols, marroquins, romanesos, bolivians… que viuen a Catalunya.

Jo crec que ser català, romanès, bolivià o marroquí no és una dada administrativa, una anotació en un empadronament o en un cens electoral, és una cosa més important: és un sentiment.

Ser català vol dir sentir-se’n. Sentir que formes part d’un conjunt de persones, de procedències diverses, però amb un viu sentiment de pertinença al territori que comparteixen i en el qual volen construir el seu futur. Així ho expressava molt bé Paco Candel en el seu famós llibre “Els altres catalans”.

Aquest sentiment de pertinença a un país, de considerar-lo teu, et porta a estimar-lo. Ser català vol dir estimar Catalunya i, per tant, respectar les seves tradicions, la seva història, la seva llengua –encara que no sigui la teva- i desitjar aprendre-la.
Ser català no és una cosa ètnica, no depèn dels cognoms dels pares, ni depèn tampoc d’haver nascut dins o fora de Catalunya. Ser català és un sentiment i també una voluntat.

Això no contradiu el respecte escrupolós als diferents sentiments nacionals de tots els ciutadans de Catalunya i la seva igualtat de drets (cosa que actualment no es respecta, ja que la majoria d’immigrants no tenen dret de vot).

Sentir-te català et porta forçosament a voler el millor per Catalunya: el millor ensenyament, la millor sanitat, el millor benestar social, el millor índex d’ocupació, el desterrament de la misèria…

I no és estrany que, precisament per això, molts catalans creguem que el millor per Catalunya seria tenir, no com ara una autonomia impotent, sinó un govern de veritat, efectiu, de proximitat, triat democràticament pels ciutadans de Catalunya, i no dependre més d’un govern llunyà, del govern d’un partit que mai ha guanyat a Catalunya. I que això no hauria de suposar renyir amb els espanyols, amb qui ens uneixen llaços de cultura i parentiu, sinó que permetria convertir la dominació actual en amistat i col·laboració, que només són sinceres quan són entre iguals, no entre dominants i dominats. És una utopia creure això?

Però el que jo no puc creure, per moltes senyeres que portin en les seves manifestacions, és que aquests dirigents de partits espanyolistes i la gent que els segueix se sentin catalans quan recolzen el 155, quan aplaudeixen les forces armades que van agredir brutalment a ciutadans pacífics que solament volien votar, quan aproven l’empresonament sense judici dels components del govern escollit democràticament, quan volen fer desaparèixer el català de l’escola… Són ciutadans de Catalunya, amb tots els drets que això comporta, és cert, però que se sentin catalans, que estimin Catalunya, no m’ho crec.