L’agenda

Deu fer més o menys 30 anys que m’acompanya fidelment. Atrotinada i tot, encara em fa un bon servei. Li he anant curant les ferides que els anys i els trasbalsos li han anat fent, plastificant-li les tapes. Sempre que he buscat una adreça o un telèfon m’ha respost ràpidament i efectiva. La meva proverbial falta de memòria l’ha anat suplint de forma callada i humil. Ha estat la millor secretària que hagi pogut tenir mai.

Aquest estiu, aprofitant les vacances, l’he anat repassant poc a poc, plana a plana, nom a nom. M’ha fet recordar, somiar, entristir i, -per què no?- alegrar-me de veure que encara hi tinc un munt de familiars i amics. De la A a la Z, hi ha més de 30 anys de la meva vida encabits en les seves pàgines gastades.

Feia anys que no feia aquesta feina. Passar en net una agenda no és fàcil. Hi trobes amics que han mort. Familiars a qui estimaves que ja no hi són i, per tant, allà ja no cal que hi siguin. Cal esborrar-los. Hi trobes morts i també vius que ja no tenen cap mena de relació amb mi.

Hi trobes gent que estimes molt. Gent que t’és igual que hi sigui com no. Gent que ja no saps ni qui és. Algú que va passar per la meva vida però que no es va quedar ni tan sols a la memòria. Només es va quedar a l’agenda. Ella ho guarda tot: el que té més valor i el que en té menys. Allà trobes aquell cognom que no recordes. Aquella adreça que necessites. El telèfon on has de trucar ara mateix. El nom del carrer d’aquell amic que visites després d’anys de no veure.

Aquesta mena de feina (fer neteja) sempre em fa mandra però al cap i a la fi és força agraïda perquè et fa adonar que encara ets viu i que al llarg dels anys un mateix ha anat morint i vivint moltes vegades.