Els nous curanderos

Els curanderos d’abans

De petit –estic parlant dels anys 40- vaig viure força temps a Els Prats de Rei, un poblet de l’Alta Anoia. Recordo que allà hi havia persones de les quals es deia que “curaven de gràcia”. Si tenies un herpes, un gra infectat, un mal d’orella… el “senyaven” (li feien creus) amb saliva murmurant oracions o conjurs. Si estaves “espatllat de pit”, que no he sabut mai quina mena de malaltia era, et fregaven l’esquena i t’aixecaven agafant-te per les axil·les. Recordo que a mi m’ho van fer perquè, comparat amb els xicots del poble, era un nen esprimatxat i amb poca gana.

A més a més d’aquestes persones “saludadores” amb un poder màgic atribuït a alguna estranya circumstància (haver nascut la nit de Nadal, tenir una creu sota la llengua…), al poble, hi havia un curandero molt famós. Es deia Manel i la seva fama s’havia estès per tota la comarca, de manera que cada matí hi havia davant de casa seva una corrua de taxis amb persones que venien d’altres pobles per visitar-se.

El Manel era un home gran, molt ric, que sabia parlar i escoltar la gent. Donava bons consells i receptava coses inofensives que no podien fer mal a ningú. Per exemple a qui es queixava d’un problema digestiu li receptava carbó vegetal (en deien el carbó d’en Manel), un producte farmacèutic que és absorbent de gasos intestinals i que per tant podia anar-li bé. Per als dolors musculars de qualsevol mena recomanava fregues amb una infusió alcohòlica de romaní i espígol que s’havia de deixar uns quants dies a la finestra a “sol i serena”. Aquests remeis no feien mal però imagino les malalties greus que restaven entretingudes sense un tractament adequat.

Recordant això penso que era comprensible la popularitat que tenien els curanderos d’aquella època. El nivell cultural de la majoria de persones era baix, es creia en tota mena de supersticions i la Medicina, encara molt endarrerida, era impotent per curar moltes malalties greus. El curandero representava una alternativa una mica màgica o sobrenatural.

El curanderisme modern

Ara, en el segle XXI, sembla incomprensible que el curanderisme continuï existint. El progrés de la Medicina en la segona meitat del segle XX ha estat extraordinari. Amb els antibiòtics es poden combatre la majoria de malalties infeccioses com la tuberculosi, que tantes persones joves matava, el tifus, endèmic en moltes poblacions, les pulmonies, les malalties venèries… Les vacunes han eradicat la verola, el xarampió, l’escarlatina, la diftèria, el tètanus i la terrible poliomielitis que deixava criatures invàlides per tota la vida. La cirurgia pot arribar a qualsevol part del nostre cos. Es fan transplantaments i es col·loquen pròtesis fins i tot dins del cor. La mortalitat infantil i els riscos del part han disminuït extraordinàriament. La paraula càncer, el mal dolent d’abans, ja no és una sentència de mort. En un segle gairebé s’ha duplicat l’esperança de vida i es veu que aquest progrés no s’atura, milers d’investigadors de tot el món des de centenars d’universitats que es comuniquen, continuen investigant i avançant en la lluita contra les malalties i el dolor humà en totes les seves formes.

Però malgrat tot això, el curanderisme continua existint i, fins i tot, creixent. Homeopatia, naturopatia, fitoteràpia, flors de Bach, aromateràpia, hidroteràpia, cristall-teràpia, cromoteràpia, musicoteràpia, imants terapèutics, quiropràxia, reflexologia, reiki, shiatsu, teràpia biomagnètica, medicina ayurvèdica, etc, omplen de propaganda el Google i de clients les consultes dels que s’hi dediquen.

Penso que aquest curanderisme modern aprofita potser les ganes de molta gent de seguir modes, d’estar al dia, de buscar un plantejament més original de la seva vida, de creure en alguna cosa o de pensar que anar contra la medicina convencional és una mica anar contra “el sistema”. Però crec que el seu èxit es basa sobre tot en l’anomenat “efecte placebo”. Si un té confiança en una persona i creu que li anirà bé el que li recepta, el seu cervell segrega substàncies (endorfines, dopamina…) que donen benestar i fan sentir millor. No importa quina sigui la cosa receptada: herbes, fregues, pressions amb els dits, aromes, músiques, minerals o boletes de sucre homeopàtiques. L’acció curativa comença en l’entrevista, en la confiança que saben guanyar-se els qui ho practiquen, que solen dedicar als pacients una consulta llarga, interessant-se pel seu historial mèdic, fent-los parlar molt de la seva vida i miracles. I no cal dir que l’efecte placebo creix quant més elegant és el consultori i més elevat el preu de la consulta.

Comprenc que aquest efecte placebo pot ser beneficiós per a moltes persones i que pot anar bé com a “medicina complementaria”, sobre tot en molèsties cròniques, petites depressions, malalties incurables o en estats terminals. Però dir-ne “medicina alternativa” és un engany i repugna que s’enganyi en el tema de la salut. Hi ha el perill d’entretenir perillosament malalties greus que agafades a temps podien ser curables.

És una llàstima que aquest beneficiós efecte placebo no sigui més utilitzat pels metges autèntics que treballen a la Seguretat Social. Esclaus del poc temps disponible n’hi ha que semblen prestar més atenció a l’analítica presentada que al malalt que tenen davant.  Tot i que  no tots són així. Sento admiració i agraïment per metges que he conegut que no es dediquen a curar malalties sinó a curar persones.

[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist **count** vegades [/google_analytics_views]