Els meus amics refugiats

L’horror de veure les corrues de refugiats intentant arribar a un lloc d’acolliment, els filats amb punxes, els milers d’ofegats al Mediterrani, el nen mort a la platja… em porten el record de dos amics d’infància que van ser també refugiats, que varen sofrir l’exili durant la Guerra Civil.

El Diego

El vaig conèixer a Els Prats de Rei, un poblet de l’Alta Anoia, on el pare m’havia portat, amb l’àvia, per protegir-me de les bombes i la fam de Barcelona.
Era un nen madrileny que havia arribat al poble a través d’alguna organització humanitària, potser del “Consell Nacional d’Infància Evacuada” de la Generalitat que intentava recollir nens de les ciutats més castigades per la guerra portant-los a pobles més tranquils, sobre tot nens que havien quedat orfes o que, amb el pare a la guerra, passaven fam. Eren atesos en colònies organitzades per la Generalitat però s’invitava que tothom qui pogués n’acollís algun.

El Diego va ser acollit per uns oncles meus, pagesos del poble, i va passar amb ells gairebé tota la guerra. Eren un matrimoni gran que no havien tingut fills i el tractaven com si ho fos. Aprenia les feines de pagès i aviat va parlar en català. El Diego tenia l’edat del meu germà i es van fer amics però, com que venia molt a jugar a casa, jo, encara que fos més petit, també m’hi ajuntava. Va ser el meu primer mestre de castellà. Recordo quan em deia que “colgar la pelota” no vol dir enterrar-la, que “las camas” no serveixen per córrer sinó per anar a dormir i que “poner algo en el suelo” no vol dir portar-lo a que li toqui el sol.

Quan la guerra es va anar acostant al poble, sovint passaven avions franquistes que anaven a bombardejar al front de Lleida. Aleshores el Diego, el meu germà i jo, amb un tronquet a la boca per no quedar sords si queia una bomba a prop, ens ajèiem a l’hort amagats sota les cols per mirar els avions “sense que ens veiessin”. El Diego, que hi entenia més, ens explicava els tipus d’avions. Recordo que parlava de les “paves” i dels “mosques”.

Poc abans que els franquistes entressin al poble, el Diego va marxar, potser evacuat a l’estranger, i no en vam saber res més.

Però al cap de molts anys, 25 o 30, un dia un cotxe amb matrícula de Madrid va parar davant de la casa dels meus oncles, que ja eren morts. En va baixar un senyor amb la seva dona i dos fills preguntant per ells. Va explicar que era el Diego i que volia que la seva família coneguessin el poble i la casa on el van acollir i mostrar el seu agraïment als qui li havien fet de pares. També va preguntar pels seus amics, el meu germà i jo.

El Carlos

El vaig conèixer a Barcelona quan teníem 12 o 13 anys. Anàvem a la mateixa classe, vivíem al mateix carrer i ens vam fer amics.

Al col·legi, en aquell batxillerat antic de set anys, fèiem francès. Però ningú en sabia gaire, ni el mestre. Solament llegíem, traduíem amb diccionari i apreníem verbs. El Carlos era l’únic que sabia conversar en francès. Però en canvi sentia una gran antipatia als francesos.

Un dia em va explicar els records amargs que tenia de França. Durant la guerra el seu pare era oficial de marina al servei de la República. Per tant ell i la seva família eren dels “rojos” i quan els franquistes s’acostaven a Barcelona van haver de fugir. El Carlos, que tenia 5 anys, la seva germana que en tenia 7, i la seva mare van emprendre el camí a peu cap a França enmig de riuades de refugiats en aquell tràgic exili del febrer del 1939. Van passar gana, set, fred, esgotament, por… però esperaven que a la frontera serien acollits.

El desengany va ser molt gran. Van concentrar els milers de refugiats a la platja d’Argelers, al ras, sobre la sorra, sense tendes ni barracons, sense aigua corrent ni letrines, barallant-se pel poc menjar que els hi tiraven, tancats amb filat de punxes i vigilats per soldats africans que solament sabien dir “allez, allez…”. Van veure morir nens i ancians.

Suposo que amb el temps la família se’n va sortir perquè el Carlos va anar uns quants anys a una escola francesa, però el terrible record el va marcar.

Penso que el Diego i el Carlos són exemples de bon i mal acolliment dels refugiats de la nostra Guerra Civil. Però han passat 78 anys i el que està passant ara amb els refugiats de la guerra de Síria és vergonyós. On és el progrés? On són els valors de l’Europa que es considera bressol de la democràcia, dels drets humans, de les polítiques socials, de les lleis igualitàries?

[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist  **count** vegades.[/google_analytics_views]