El Pla d’Urgell

Amb aquest petit escrit m’estreno en aquestes “Pàgines viscudes”. Miraré d’anar pescant records i portar-los aquí per tal de poder-los compartir amb qui vulgui llegir-los.

Sóc de Castellnou de Seana, un petit poble del Pla d’Urgell. M’acabo de jubilar i tindré més temps per escriure, una activitat que m’agrada molt. Ho faig normalment en un blog que tinc actiu des de fa més de 6 anys. Es diu A PEU i està allotjat al Diari El PUNT/AVUI  (aquí).

Us presentaré avui la meva petita comarca. “Al jardí més endreçat del país –la Plana d’Urgell- si hi passes una mica atrafegat no li veuràs la piga” ens diu Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana,1934). I és veritat. El Pla d’ Urgell és una comarca nova, petita, discreta -monòtona fins i tot- ( té pocs relleus geogràfics que cridin l’atenció) si no fos per la seva vitalitat en tots els sentits. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Per això també és una comarca que podríem considerar rica des del punt de vista econòmic ja que té gram dinamisme en el camp agroalimentari, industrial i en el considerat sector terciari.

Cal fer notar que la plana d’Urgell és –abans de tot- una comarca natural que comprèn vàries comarques administratives i que sobrepassa els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell.

Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

El Francesc Pascual -un bon escriptor del meu poble- és un dels més ha escrit sobre aquesta plana, els seus paisatges, els seus pobles, la seva gent, les seves tradicions, les seves postes de sol, la seva boira… En els seus escrits es nota de seguida el seu amor i la seva devoció per aquesta plana. La sap retratar, li sap trobar l’ànima i la sap fer surar a la superfície a través de les seves dites ben pròpies de la terra, que recull sense adonar-se’n perquè ell és d’aquí i les ha mamades de sempre.

Us deixo un poema seu dedicat a aquesta terra:

Aquesta terra, Mercè, tan plana i breu,

que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama;

quatre branques de pomera, un ramal d’aigua,

i una llenca d’alfals tendre, el seu conreu.

Tu i jo sabem com pot ser de consentida;

tipa, juganera i despreocupada,

generosa a tot hora, coca ensucrada!

com cap altra estimada: Plana d’ Urgell.

(D’un cant a la Maria Mercè Marsal, una altra gran poeta nascuda a la nostra comarca)

Poema extret del llibre “Soca d’ Olivera” d’en Francesc Pascual Greoles (Pagès Editors)