Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
És admirable la persistència dels records de la infància. Quan va acabar la Guerra Civil vivia a Barcelona, en un carrer del Raval. Solament tenia sis anys però encara recordo moltes de les coses que aleshores mirava amb ulls de nen. Per exemple de l’embafadora presència de retrats d’en Franco a tot arreu.
Era present no solament en els segells de correus sinó també imprès en els sobres de les cartes amb un rètol a sota que deia: “Viva Franco. Arriba Espanya”. Al cines, abans de començar la pel·lícula, sortia en pantalla la cara de Franco i tocaven l’himne espanyol. Tothom s’havia de posar dret amb el braç enlaire, fent la salutació feixista. Era obligatori que a totes les botigues i establiments públics hi hagués un retrat del Caudillo. A casa ens va fer molta gràcia una cosa que ens van explicar: havien multat o tancat una barraca de “caballitos” (cavallets de fires) perquè l’amo va posar el retrat de Franco sota el rètol que deia “Tío Vivo”. A totes les aules de les escoles hi havia un crucifix i a banda i banda els retrats de Franco i de José Antonio, el fundador de la Falange. La gent en deia: “Cristo entre dos ladrones”. També hi sortia a la primera plana de la meva enciclopèdia escolar. A mi m’admirava un text de sota que deia, entre altres coses, parlant del “alzamiento”: “El grito patriòtico de Franco resonó por toda España”. Jo no m’acabava de creure que tingués la veu tan potent.
A les parets de tots els carrers de Barcelona hi havia dibuixos de la cara d’en Franco pintats amb plantilla. Tants n’hi havia que la gent en deien el “Paco Paredes”. I alguns més valents s’havien atrevit a escriure aquest nom sota els retrats.
Sobre això recordo una anècdota que, molts anys després quan jo era professor d’institut, em va explicar fent-se el graciós un bidell del centre que era ex-policia: “-Cogimos un tío sospechoso de hacer pintadas. Le preguntamos ¿cómo te llamas? I el tío contestó Paco Paredes. De la torta que le dimos se fue de culo al suelo. ¿Cómo te llamas? I el tío desde el suelo nos enseñó un carnet. ¿I sabe usted como se llamaba? Francisco Paredes-“.
De Franco també en van dir més endavant el “Paco Medallas” perquè tots els alcaldes de les ciutats que visitava el condecoraven amb la medalla d’or de la ciutat.
Hola Pàgines Visqudes i Hola Sr. Serrat… No havia escoltat mai aquesta història; no havia escoltat mai anomerar a en Franco, Paco Paredes. Segurament per que es tracta d’una situació (la de les pintades amb plantilla i els seu “subtitol” de Paco Paresdes) pròpia de ciutat i no pas de pobles petits, on era més dificil que apareguessin aquestes pintades, pel temor d’esser enxampat. A banda d’això, he de dir que l’explicació del fet del bidell, m’ha fer retornar a la meva època d’estudiant a l’institut de Blanes, al voltant de l’any 1.980, on, efectivament, tot just iniciada la democràcia, els llocs de bidell es donaven a ex-guàrdies civils. Allà a l’institut en teniem un parell que més d’un “guantazo” van haver de reprimir, per que amb la nostre actitud juvenil i lliure, segur que els hi revoltavem l’estòmec. La transició va permetre aquestes situacions de ex-guàdies colocats de bidells…. i així ens va.