Compartir

Quan els nens eren petits, varen decidir de passar un dia al Parc de Barcelona. Feia molts anys i en tenia moltes ganes. Jo encara caminava, el problema era que em feia molt de mal l’esquena, i el que va començar amb molta il·lusió, va acabar essent un calvari. Cada pas que feia era com un punyal a tot el meu ésser. Ja no veia res bonic, no sabia el que em passava, només desitjava ser a casa, estirar-me al llit i deixar de patir.

Han passat moltes primaveres, i he volgut tornar-hi, més avui ha estat diferent. Hi he anat amb la meva cadira de rodes elèctrica. Per cert que em va costar molt acceptar-ho, –mare, fes-te l’efecte que vas amb bicicleta, em va dir el meu fill.

Jo rodava acompanya dels meus fills i company, res em feia mal, les coses eren boniques, els verds de la gespa talment semblaven catifes estampades de flors de tots colors, els seus caparrons s’enlairaven orgullosos cap la immensitat, tot buscant la pau que els humans volen trobar.

Oh, i que bonic! Hem contemplat la fauna, els ocells, el gall dindi amb el seu plomatge bru bronzejat amb taques blanques i el cap i el coll coberts de carúncules vermelles. Un, un el més atrevit, s´ha apropat a la meva ma per agafar-me un cacauet, se l’ha cruspit ràpidament, talment se sentís agraït. S’ha plantat al mig d’una catifa obrint la seva elegant i majestuosa cua tot donant voltes molt orgullós de poder lluir el gran ventall de brillants i múltiples colors. Semblava que sabés que era digne d’admiració.

Hem contemplat els cérvols, àgils i rabuts, de cap allargassat, coll estirat, passejaven per una petita extensió de terra. Que feliç que seria corrent, saltant àgilment per prats sense límits! Pobre, he pensat, has de quedar-te aquí, limitat de la teva àgil mobilitat, igual que jo, asseguda en aquesta cadira. L’home t’ha dut fins aquí perquè els humans puguem contemplar la teva bellesa; és molt trist, però mira, tu pots moure’t en aquests petit espai. Jo ni això puc fer.

També ens hem distret admirant la rapidesa i la gran agilitat dels micos i mones baixant i pujant per les branques i cordes. És enriquidor contemplar una família de micos, veure com acaronen amorosament els seus fills. Uns tenien el seu petit entre mig de la parella talment com si el volguessin protegir del gran esvalot que hi havia entre uns quants saltarins. Els seus ulls petits, ràpids i vius, semblen d’una viva intel·ligència, el seu esguard és penetrant. És l’animal que més s’apropa al ésser humà.

Hem gaudit contemplant-los; d’una grandiositat considerable, lents per terra, àgils a l’aigua, tenien cara d’avorrits. No sé el perquè he sentit una profunda tristesa. És l’home qui els fa viure en captiveri per que l’ésser humà els pugui admirar. Més em pregunto –es humà? No és antinatural, tenir-los empresonats, exposats entre reixes per distreure el humans? M’he sentit malament per haver gaudit de l’espectacle… Són pensaments meus, no vull amargar-me el dia, jo no hi puc fer res.

He mirat el cel, m´he sentit lliure de poder recórrer tot el parc, admirar les catifes, les flors, els arbres, els ocells volar contens, uns núvols suraven alegrament sota el firmament. Perquè el dia fos més meravellós ha fet una posta de sol, d’aquelles espectaculars, del firmament ha baixat una cortina de tots colors… Jo, sobre la meva cadira, m’he sentit feliç de poder rodar per tot el recinte, que mai havia pogut seguir-lo sense cap dolor, acompanyada del meu company i els nostres fills, que satisfets em miraven lo feliç que em sentia amb la meva cadira al parc

Per mi ha sigut la gran llibertat.