Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
L‘estiu del 2014 el diari ARA va obrir una secció titulada EXPLICA’NS LA TEVA HISTÒRIA. Em va semblar un un gran encert d’aquest diari i vaig seguir-la amb interès. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana) que expliquessin de quina manera van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l’ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Fou tant interessant –i alliçonador- veure les respostes d’aquells personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven la seva pròpia història.
El resultat foren 436 comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!
La lectura d’aquells testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir el llibre “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries -tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder aconseguir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents.
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que els mestres del meu poble ens feien moltes de les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat.
A més a més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal, al cel sigui) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell).
L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a totes les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb
mètodes casolans (papers ciclostilats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibre Pinya de Rosa i per aquest motiu, quan em decideixo a rellegir-los, em ressonen de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir moltes vegades, com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.
De tant en tant vaig a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li trec amb cura la pols, alhora que vaig traient la pols als meus records. Passo poc a poc les pàgines subratllades, vaig revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava per correu…
Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns malvats ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Cal agrair-los-ho infinitament a tots ells.
