Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Una pàgina viscuda de la meva primera joventut que em fa il·lusió de recordar és la de la bona relació que teníem la colla de nois i noies de la colònia que passàvem aquells llargs estius de tres mesos de vacances a Palau Solità i Plegamans i de les activitats que portàvem a terme.
Especialment recordo un campionat de tennis que es va organitzar amb parelles; i que vestits de reglament, de color blanc, pantalons curts els nois i faldilleta prisada damunt dels genolls les noies, jugàvem i ens ho passàvem molt bé.
A la vitrina de casa meva vaig guardar molt de temps una copa (de plata no ho crec!) que la meva parella i jo vam guanyar. Me’n sentia molt cofoia. I encara recordo la il·lusió de fer algun revés amb la raqueta quan em sortia amb prou força i com els meus contrincants no podien tornar la pilota perquè estaven descol·locats. Ho feia amb una mica de malícia i em semblava que vencia un gran enemic. Ara dirien que em pujava l’autoestima.
