Les anxoves

Veig per els mitjans difusors que es fa molta propaganda sobre una menja tan deliciosa com són les anxoves. Una matèria que semblava que ja havia passat a la història. M’ha recordat que per prescripció facultativa en un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per tal de recuperar les forces perdudes.

A Blanes hi vaig trobar una família, matrimoni amb un fill i la mare del marit que em van acollir amb molta estima i delicadesa. Sovint hi anava a l’estiu a passar uns dies amb ells i així poder obeïr els consells del traumatòleg gaudint d’un plàcid ambient en família.

Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les delicioses anxoves de Blanes.

No és pas per desmerèixer el valor suculent que poden tenir les de l’Escala. Les de Blanes en aquell temps de la meva joventut tenien un gust molt especial i mengívol. Tot ve de gust quan hom és jove i sa. Però dins meu no puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn.

Un entorn sa i familiar ple l’aroma que les tardes d’estiu plàcides i tranquil·les solien oferir-nos amb generositat i benestar. Podíem gaudir sens voler-ho d’uns delicats mims amb que l’oratge de mitja tarda ens embolcallava.

Són pagines viscudes amb tanta intensitat i delícia que ara al més petit traç de brisa que ens acarona venen a la memòria deixant-nos embadalits amb el seu record. Tant de bo que tots els records de que en podem tenir esment siguin el goig de viure el present avui.